Torna a ser diumenge,
la silenci es sent tan a prop.
M'ofego en pensaments feixucs,
perquè no puc ser amb tu.
Aquesta distància entre nosaltres,
que sembla impenetrable,
em tira cap avall,
no hi ha res que pugui fer per nosaltres.

Si tan sols poguéssim fer passos,
trobar-nos a mig camí.
L'esperança pot foragitar la foscor,
perquè la curació pugui començar.
Si ens poguéssim donar la mà,
perquè aquest dolor desaparegui,
que un nou temps ens trobi,
i la bellesa de l'amor guanyi.

(o)Estem tan lluny l'un de l'altre
i sentim moltes històries,
sobre un Déu de misericòrdia,
buscat des de sempre.
Però si sentim el mateix esperit,
que ens envolta a tots, com pot ser,
que ens perdem en l'odi,
la resposta està tan a prop.

Si tan sols poguéssim fer passos,
trobar-nos a mig camí.
L'esperança pot foragitar la foscor,
perquè la curació pugui començar.
Si ens poguéssim donar la mà,
perquè aquest dolor desaparegui,
que un nou temps ens trobi,
i la bellesa de l'amor guanyi.

Sé que és molt difícil,
demanar perdó i
dir el que necessitem.
Per què som tan despietats?
Cada paraula de l'altre sona falsa,
però la veritat té moltes cares.
Per què som tan despietats?
Atrapats en una baralla amarga!

Quan estarem finalment preparats?

Podem fer aquests passos,
trobar-nos a mig camí.
L'esperança pot foragitar la foscor
i la curació començarà.
Ens donem la mà ara,
perquè aquest dolor desaparegui,
que un nou temps ens trobi
i la bellesa de l'amor guanyi.

Podem fer aquests passos,
trobar-nos a mig camí.
L'esperança pot foragitar la foscor
i la curació començarà.
Ens donem la mà ara,
perquè aquest dolor desaparegui,
que un nou temps ens trobi
i la bellesa de l'amor guanyi.